Overblog
Seguir este blog
Administration Create my blog
30 noviembre 2016 3 30 /11 /noviembre /2016 18:53

Els diners que no valen res, que ens fan veure'ns diferents, pensar que som estadis econòmics, persones amb un capital, amb un estatus social, amb un sou com cal, si pot ser, el més alt, que això mai no fa mal, que tenir més serveix de molt (jo diria que de res), oblidant què hi fem en aquest món, allunyant-nos de la nostra naturalesa, la humanitat que ens ha acompanyat i ens ha portat, transformat en el que som, o millor dit el que podríem estat si aquesta presència econòmica no s'hagués manifestat, traient el cap, sense bondat, deixant un rastre de desastre, diners que serveixen per sobreviure i viure però també per robar i assassinar gent innocent. Al cap i a la fi, som les persones les que empobrim la humanitat monetària. Som nosaltres qui convertim els diners en un concepte que fa guerres, fam i desigualtats. L'amor no és complicat, som les persones les complicades. Els diners no maten a ningú, som les persones les assassines. Vivim en un planeta Terra que de terra en té poca. Els diners regeixen les nostres vides i les nostres lleis, vivim per tenir diners i sobreviure un dia més. Tant de bo els diners donessin menys als qui menys ho necessiten. Potser els diners també fan bones accions. Tot i les múltiples implicacions. Els diners ens fan pensar que tot és poc humà. Si tens diners seràs recordat per la humanitat. O potser això és el que ens han ensenyat. Em sembla que encara hi som a temps, de construir la nostra pròpia veritat. No tot en el món és la materialitat. També hi ha bondat i humanitat.

25 noviembre 2016 5 25 /11 /noviembre /2016 11:37



Hi ha pel·lícules que et demostren que encara existeix el cinema amb majúscules. Hi ha pel·lícules que són tan poc originals i estan tan carregades d'acció sense argument, que fan que t'adormis. Hi ha moltes pel·lícules de superherois terriblement avorrides, on l'únic destacable són els efectes especials i tot gira entorn de l'acció. Hi ha moltes pel·lícules de superherois que acaben com s'espera, que acaben bé, que l'heroi derrota al dolent, al malvat de la pel·lícula.
Però en aquest film, en la versió espanyola titulat "El protegido", hi ha més aviat poca acció i molts components metafòrics, simbòlics, i veiem que els papers apareixen representats amb enginy i desemmascarats d'una manera subtil i progressiva al llarg dels cent-set minuts de duració.


SINOPSI
David Dunn (interpretat força bé per Bruce Willis) és l'únic supervivent d'un accident terrible de tren, tots els passatgers han resultat morts menys ell. Elijah Price (Samuel L. Jackson), un home misteriós i desconegut, que té una malaltia que li fa enfeblir els ossos amb extrema facilitat, es posa en contacte amb David Dunn i li planteja una estranya hipòtesi sobre el veritable motiu del que ha passat, l'explicació sobrenatural que diu com és que ha sobreviscut a l'accident. Però és una explicació massa fantasiosa per ser certa. David Dunn no es creu, a priori, Elijah Price, però més endevant descobrirà que, no només tenia tota la raó, sinó que Elijah és més perillós del que sembla.


CRÍTICA
La pel·lícula, dirigida per un brillant M. Night Shyamalan, director que potser recordem sobretot per "The Village" (2004), té un missatge que s'evidencia quan s'arriba al clímax i s'explaia quan es conclou: moltes vegades ignorem qui som fins que trobem algú que ens ho diu. I també una altra conclusió: que la nit no existiria sense el dia, que la bondat no existiria sense la maldat, o en altres paraules, que no hi pot haver superheroi sense malvat.
Personalment, puc dir que aquesta pel·lícula demostra que M. Night Shyamalan no és un director tan pèssim com ens té acostumats, demostra que sap fer un bon ús de la càmera i dels primers plans, deixant intuir el fil conductor que es va revelant lentament, potser amb una lentitud exagerada, igual que els moviments massa lents en ocasions de Bruce Willis. Segur que Shyamalan buscava produir aquest efecte, que l'espectador estigués atent, esperant una acció que no apareix fins el darrer quart d'hora de pel·lícula, produint una sensació d'impaciència que s'allargassa en alguns moments de manera exasperant, sentint que vols que comencin a caure cops de puny quan tot el que hi ha és diàleg. Però això no és dolent, tot el contrari, ens demostra que com a espectadors, estem massa acostumats a les típiques pel·lícules americanes d'acció, on tot el que passa és que l'heroi rescata la dama en perill i, després d'una lluita que dura més de la meitat de la pel·li, li dona una bona pallissa al malvat. Per acabar, si volem, sovint ens trobem amb el petó entre el superheroi i la noia bonica, normalment un parell de dècades més jove que ell. Així doncs, per a mi aquesta és una de les millors - o potser més ben construïdes- de totes les pel·lícules que ha rodat fins ara M. Night Shyamalan, aquest director que a vegades ens meravella The Village (2004), El sexto sentido (1999), i altres ens deixen més freds que un congelador: After Earth (2013), Airbender, el último guerrero (2010), sense oblidar-nos del mediocre experiment/intent de fer-nos riure i tremolar de por en parts iguals amb l'estranya The Visit (2015), i tampoc oblidant la propera Split (2017), en castellà "Múltiple", que, de moment, jutjant el tràiler, té molt i molt bona pinta, amb James McAvoy encarnant la problemàtica d'un home que té més de vint personalitats diferents.

Daniel Miralles Robert Casajuana
Comenta este artículo
5 noviembre 2016 6 05 /11 /noviembre /2016 18:31

És un bon encert anar a un concert a sentir-se més despert. Escoltar la música i desprendre's de tot dubte. Lluitar per caminar i deixar endur-te. La fosca és més intensa del que la gent es pensa, però compensa, val la pena, m'acosta a la llum del meu ull. El vent bufa ardentment com si cridés a la meva ment i m'ofegués el pensament. Però segueixo aquí on mereixo igualment malgrat el temps.

5 octubre 2016 3 05 /10 /octubre /2016 20:56

Lletra de la cançó "Tornaràs a tremolar", del grup Mishima:Si no hi ha res etern, ni els calés ni la feina, ni els amics ni els amants, els somnis somiats, els moments viscuts, són com fulles al vent, se les emporta enllà i capriciós les fa tornar, tornaràs a sofrir, tornaràs a plorar, tornaràs a sentir, tornaràs a somriure, tornaràs a somiar, i la lletra de l'himne, sobreviurà a la cançó, els petons robats, els tresors perduts, els oblidats, són com fulles que el vent s'emporta enllà i capriciós les fa tornar, tornaràs a mentir, tornaràs a pregar, tornaràs a creure, tornaràs a fer-ho veure, tornaràs a volar.Si no hi ha res etern, la ressaca de dia i la botella de nit, els somriures forçats, els sanglots fingits, són com paraules al vent, malentesos passats que arreglaràs qui sap quan, tornaràs a sentir, tornaràs a plorar, tornaràs a veure, tornaràs a viure, tornaràs a tremolar.

2 octubre 2016 7 02 /10 /octubre /2016 22:40

Sembla així més bonic, sense trobar un primer sentit decidit d'allò que escric. M'agrada creure que no em faig cap embolic i que és divertit el que escric. Sembla que neixi de nou. Sembla que sigui trist, però és la realitat on visc. Sembla que sóc ben feliç. Semblo més jo quan estic amb l'abric d'un llibre bo. Sembla que sembla que semblo diferent al meu semblant. Sembla que sembli un altre. Sembla que estic a punt de caure. En el pou més gran del món. Esborrar tot allò que som. Esdevenir un altre. Sembla que estic traient el color d'un lloc que abans era fosc. No ens movem. Canviem. Constantment. Semblo diferent. És el que té, ser-ne consicent. No parlo de ser valent. Sembla que ho sembli. Però sembla que és més enllà on vull arribar. Sembla que el meu pensament està despert. Per primer cop, potser mai tan poc. Avui és el demà que vindrà. Sembla que ja no em cal aprendre a caminar. Totes les paraules dites, ja es poden esborrar. Mireu-me, començo a ser un sol. Començo, gairebé sembla, a aixecar el vol. Vigileu, no us quedeu massa a prop meu, aneu, aneu. Vigileu, que aquest niu meu no s'assembla al teu, ni tampoc al seu.

2 octubre 2016 7 02 /10 /octubre /2016 16:18

Hi va haver un dia, quina alegria, que vaig vomitar. Com mai abans. Perdent les mans. No podia parar. Va ser com una font sense control. Em va agradar molt. Ho vaig passar genial. Diuen que vomitar és natural. Noteu, oi, la ironia? Després, encara vaig rebre mal. I a sobre, em van demanar si ho podia explicar, allò que acabava de passar. Com si ho recordés amb claredat. Com si hagués comés un assassinat. Com si estigués condemnat a la presó per haver vomitat. Com si hagués estat conscient i fent bondat. Com si res dolent m’hagués passat, com si no hagués perdut el meu estat present. Com si fos més important el que embrutem, que no pas com ens trobem, parlant de relacions entre éssers de les mateixes dimensions. Com si fossin més importants els canalons, que les morts d’aquests mateixos éssers a milions. Com si el món girés del revés. Més clar no ho puc explicar. Gairebé ja estic tornant a vomitar, aquest cop metafòricament, no us espanteu. Tot això em surt directament de dins la ment. Us ho podeu creure? Jo no gaire. Però mira, aquí estem, confessant secrets. A mi em sembla que si tothom fa una cosa l’has de fer, perquè sinó, et miren com si fossis un boig.

A vegades, o potser sempre, ens trobem amb aquestes persones que no volen, o no poden, entendre. Sovint ens pensem que elles són tan capaces com qualsevol altre d’acceptar-nos. Altres cops ens confiem i ens repetim interiorment que cal acceptar-les, encara que aquestes potser no ens acceptin a nosaltres. Posem per cas que vas al teatre amb dues noies i un noi. Sou quatre persones, comptant-te a tu mateix. Doncs sempre n’hi haurà almenys una o dues, que s’oposaran a la resta, en aquest cas, es produiria un equilibri i l’harmonia no es veuria trencada. Però moltes altres vegades, si el grup és més nombrós, l’equilibri s’esfondra com un castell de cartes en dècimes de segon. Si el que volem i podem no ho fem quan estem amb aquells que volem i podem, aleshores què farem quan estiguem amb aquells amb qui no volem ni podem? O més fàcil; què se suposa que hem de fer per acceptar-nos? Per què no podem deixar de menysprear-nos mútuament, serrant les dents, posant expressions innocents, murmurant paraules inconscients...

Pots estar tranquil en algun lloc que no sigui el mateix on havies desitjat caure mort?

Per què entre més d’un mateix, amb dos, tres, o potser més, ja no estem d’acord?

Què fer quan tots semblen indicar-te el nord just on tu veus el sud?

Em temo que la gent que no és conscient del seu propi sofriment, en fa raó per culpar i destrossar el més proper. Així de bé sabem fer el que se suposa que és natural, que no fa mal, que ens servirà per arribar a dalt...

Potser m’estic anant una mica per les branques. Jo venia a parlar d’un cas aïllat que m’ha passat. Quan et sents gairebé buit per no correspondre amb la gent i vols fugir abans no et comencis a penedir de ser allí. Quan et sents perdent el seny sense cap motiu diferent al que acabo de dir fa un moment; que el més proper, aquell que, sense voler, et vol fer el bé, va i et clava una estocada, enfonsant l’espasa immaculada, sentint dins seu la fiblada.

Quan aprendreu a ser més d’una veu? Quan entendreu que malmetre allò que és nostre i no es pot prometre, és un acte nociu que no té preu ni revulsiu? Potser m’estic enrotllant massa, però no vull causar cap amenaça. Només intento exterioritzar allò que potser, no només a mi, em va passar. Algú pot somiar amb ser ell mateix davant dels altres? Perquè ni tan sols en la ment podem concebre aquest pensament. Perquè amb la por de ser diferents i comportar-nos com nens, ens oblidem de que fa un moment érem rebels que trencaven portes i comportaments.

Un dia, no fa tant, potser va ser ahir, em van intentar ferir d’una manera constant. I no vull dir que em va causar un mal profund, però sí que diré que estic convençut que això no tornarà a passar. Ho impediré de la manera que sé: deixant de formar part d’aquest espai de temps, allunyant-me d’ells.

Qui és algú per obligar-te a fer o a dur allò que no vols fer? Per què ens hem de creure que fer el que fem és el millor que estem fent? Quantes vegades ens enganyem i després ens somriem?

SI US PLAU, podeu parar un segon de pensar en el vostre món? Estic segur que ho aconseguireu si us esforceu. És molt trist que no tingui remei el món on visc. I així ja estic feliç. Potser em digueu vell. Però jo si vull fer, FAIG, i si no, DESFAIG.

SI US PLAU, feu un pensament, per un moment. ESTIC PARLANT DE VOSALTRES, SÍ. No us penseu que m’hauré de penedir d’això que acabo de dir. Voler passar-ho bé i acabar així, quina poca fi...Quina manera més buida d’existir...Quina tristor que em feu sentir, no per mi, sinó per vosaltres, que no podreu seguir així, que haureu de deixar de viure pel meu camí.

P.D: Qui ho llegeixi, sabrà de què es tracta tota aquesta parlotada.

EM FA MOLTA PENA, UIIII..

Ui, quina pena! Ui, quin problema! No és exactament pena, és que res del que a vosaltres us rodeja, a mi m’emplena. No puc caure en la vostra condemna, que és massa poc ferma. Sou vosaltres els que no us podeu creure que estigueu a punt d’entendre. Suposo que tard o d’hora veureu alguna llum. Qui no pot entendre, no vol entendre? No sé si m’ho puc creure.

VOMITAR UN COP A L’ANY FA POC DANY. VOMITAR CADA MES NO SERVEIX DE RES. US HO HE D’EXPLICAR AMB UN DIBUIX TAMBÉ?

VOMITAR ESTÀ BÉ SI T’AGRADA GASTAR DINERS I MALGASTAR EL TEU TEMPS AMB COMPORTAMENTS ADOLESCENTS.

VOMITAR I ENSARRONAR I AFALAGAR ESTÀ BÉ SI ETS UN CÍNIC.

ÉS L’ALCOHOL EL PITJOR REMEI O LA MILLOR SOLUCIÓ PER ENTENDRE EL CERVELL?

ÉS L’ALCOHOL EL VOSTRE MÓN? VOLEU SER PARCIALMENT RODAMONS?

MILLOR OMPLIR EL CAP DE PENSAMENTS I IDEES PRÒPIES DE PLATÓ.

MILLOR CREURE EN ELS QUE CREUEN EN TU I NO ES DEIXEN ENDUR.

MILLOR ESTIMAR ELS QUE DEMOSTRIN QUE T’ESTIMEN A TU.

ÉS MÉS IMPORTANT LA NETEJA O EL QUE TARTAMUDEJA?

ÉS MÉS IMPORTANT FREGAR BASTANT O AJUDAR AL QUE NO POT PARAR DE BUIDAR?

ÉS MÉS FÀCIL CULPAR QUE NO PAS ACCEPTAR QUE ETS MEDIOCRE?

QUÈ ÉS MÉS DIVERTIT, PAGAR, BEURE I BUIDAR EL PIT, O BÉ, PASSAR-HO BÉ SENSE PRESSIONAR NI RIURE’S DEL MÉS PETIT?

QUANTES VEGADES MÉS TORNAREU A FER NO-RES?

NO ENTENEU QUE BUIDAR I OMPLIR L’ESTOMAC AMB AQUEST PREU NO TÉ SENTIT?

AQUÍ, ES TRACTA DE SER FELIÇ, QUE NO US HO HAN DIT?

POTSER ÉS QUE SI NO TENS, NECESSITES BEURE PER OMPLIR EL GIBRELL?

A MI BEURE NO EM FA RIURE, EL QUE EM DIVERTEIX ÉS VEURE-US CULPAR ALS ALTRES DE TOT I RES. NO US EN PODEU ESTAR?

POTSER ÉS QUE PREFERIU ODIAR ABANS QUE ACCEPTAR QUE NO SABEU ESTIMAR?

AIXÒ SÍ QUE ÉS SER UN BON -IC, PREOCUPAR-SE MÉS PEL CUTIS BONIC QUE PEL PROPI IC.

NO EM PODEU FER MAL, COLLA DE...

Qui us va dur...

D’això n’estic segur:

Alguns, gaudeixen causant malestar.

Hi ha gent que prefereix estimar.

Ara, si podeu, digueu-me, aquesta gent, on deu estar.

Daniel Miralles Robert Casajuana
Comenta este artículo
21 septiembre 2016 3 21 /09 /septiembre /2016 12:06

Dinàmiques. Ens mouen com pèndols. Ens perdem en les nostres idees. Estàtiques. Canviem aparentment, físicament, però per dins continuem. Ens assemblem als que vam ser, ens relacionem com sempre hem fet. O potser no sigui tan senzill. Potser el que ens semblen dinàmiques estàtiques que es repeteixen com les paraules, en realitat sigui un tot molt més elevat, complicat, que encara no hem interpretat. Potser tot el que diem i fem no serveixi de re. Potser tingui la raó qui menys la té. Potser no sabem fer res bé. Mirar la tele, estudiar i treballar. I el que hagi de ser, serà. Si és que demà continuarà. Si és que cap dinàmica no es trencarà. En el moment menys esperat. Quan ja ens apropiem al trist comiat. Interpretem el que fem i ho refem. Potser sempre hi som a temps. Potser al final ens repetim i no som pas tan diferents.

31 agosto 2016 3 31 /08 /agosto /2016 21:08

Café Society. Ambientació als anys trenta. Un excel.lent repartiment d'actors famosos (com Jesse Eisenberg, Kristen Stewart o Steve Carell) convertirts en models i testimonis dels dubtes i les pors de l'època, esdevenint més madurs en aquesta projecció, obra d'art cinematogràfica, molt menys comercial i molt més real. La nova pel.lícula de Woody Allen. Té més de vuitanta anys. En cap moment perd la capacitat de crear guions enginyosos. Segueix debatint-se a si mateix, en aquest cas amb una mesurada i suau veu en off que ell mateix narra com si llegís, segueix preocupant-se pels temes existencials que sempre l'han molestat i encisat potser per parts iguals. La vida i la mort. El dret a viure. La pena de mort. La justícia. L'assassinat. Què és el bé i què és el mal. Qui fa el bé? Per què? Interrogants eterns. Preguntes retòriques. Que mai s'acaben. Com la vida. Com la mort. Com els records. Em quedo amb un parell de frases de la pel.li: "La vida sembla escrita per un humorista molt sàdic." I també: "Viu cada dia com si fos el darrer. Fins que aquest ho sigui." Gràcies, un cop més, com de costum, per fer-nos riure, Woody Allen. Gràcies per seguir endavant, malgrat totes les dificultats, gràcies per seguir fent bon cinema, obres d'art i no només simples passatemps sense transcendència.

3 agosto 2016 3 03 /08 /agosto /2016 23:25

Antoine de Saint-Exupéry. Edgar Allan Poe. Stephen King. Amélie Nothomb. Franz Kafka. Jordi Sierra i Fabra. John Kennedy Toole. Thomas Benzina. Mathias Malzieu. Neil Gaiman. Ben Brooks. J.K. Rowling. Salvador Macip. Maria Carme Roca. Andreu Martín. Gemma Lienas. Dostoievski. Maite Carranza. J.R.R Tolkien. Patrick Süskind. Patrick Rothfuss. Michel Ende. Plató. Laura Gallego García. Roberto Cotorneo. Michel Morpugo. Paolo Giordano. Care Santos. Rocío Carmona. Francesc Miralles. Isabel del Río. Haruki Murakami. Quim Monzó. Mercè Rodoreda. Albert Sánchez Piñol.

3 agosto 2016 3 03 /08 /agosto /2016 23:16

Llegir per resistir i sentir que estic aquí per llegir sense patir. Llegir per sentir que estic més viu que una perdiu. Llegir per oblidar que tot s'oblida sense avisar. Llegir sent conscient que aviat tot s'esborra i s'ho endú el vent. Com les paraules. Com les mirades. Com el patiment o sofriment. Si fos per mi, llegiria fins a la fi. Si fos per mi, viuria entre llibres i riuria sentint-me ric. Llegir és bonic. M'ho dóna tot sense ocupar espai. M'omple de joia i d'esglai. M'arrossega cap a noves experiències que no viuré mai. M'ofega i m'assassina sense causar-me cap ferida. M'abraça amb la mateixa amenaça que una rialla. M'abraça sense ser massa. M'escalfa com l'enyorança. M'entèn com un nen. M'allibera com la pena. M'acompanya com l'amic que mai enganya. M'escolta sense ulls ni mirades mortes. M'estreny com si estigués a prop de l'infern. M'enterra lluny de la Terra per enviar-me a una altra menys covarda i més capaç d'entendre que l'home tot ho esguerra amb l'afany de poder i la guerra. L'home que fa mal sense matar a ningú altre que al seu passat animal, desig carnal. L'home que aniquila la Terra forn de la seva vida. L'home que també escriu per dir el que diu. L'home que retrocedeix i s'atordeix a si mateix tallant les arrels de la natura i cremant el niu de la flor més pura.

SMILE

http://38.media.tumblr.com/e4996810c26cad704dcb7f0b47e3d76d/tumblr_n65c4xylDD1tole21o1_500.gif

...Hi ha moltes coses per sentir...

 

 

 

The Raven Boys, MAGGIE STIEFVATER

J.DICKER

"Dues coses donen sentit a la vida: els llibres i l'amor".

 

JOEL DICKER

 

I wonder

"I wonder how many times you've been had

And I wonder how many plans have gone bad

I wonder how many times you had sex

And I wonder do you know who'll be next

I wonder I wonder wonder I do"

 

Rodriguez

 

Un dels meus llibres preferits

...Hi ha tantes coses que es tornen boniques quan te les mires bé...

 

...Hi ha coses que és millor deixar enterrades i oblidades...

 

 

...Al cap i a la fi, fer-se gran és qüestió d'aprendre a mantenir-se en el bàndol dels que riuen...

 

...Si penses que hi haurà demà, s'esvaniran les teranyines i les penes....

 

 

Si no em desperto, LAUREN OLIVER

"EL AMOR ES LA DROGA DEFINITIVA"


 

 

 

BRYAN FERRY

Frases

...La joventud es una novia caprichosa. No sabemos entenderla ni valorarla hasta que se va con otro para no volver jamás...

 

 

Juventud de Homero


 

Marina, CARLOS RUIZ ZAFÓN