Overblog Seguir este blog
Administration Create my blog
20 septiembre 2017 3 20 /09 /septiembre /2017 21:37

M'atemoreixo pensant que no em mereixo seguir-me governant per un estat dictatorial que maleeixo. No som tants pocs. M'atemoreixo per mi mateix i sobretot per tots. M'entossudeixo en creure que vull veure el que mereixo. M'enalteixo pensant que no ens podem deixar sotmetre per un poder que ens condemna i ens fereix clavant-nos cada cop més profundament una espasa a les nostres esquenes. Con si fóssim esclaus d'una colla de babaus que ni em representen ni em comprenen ni tan sols em mereixen. Demanar, des de la nació fosca de repressió i corrupció gloriosa, que els catalans no votin és una idea tan fastigosa i penosa com odiosa.La meva esperança és que sortim d'aquest circ de prohibicions amb les dues nanses del bol. Amb les dues ales del vol. Serem lliures. Serem tot allò que la gent delinqüent no vol.

Repost 0
16 septiembre 2017 6 16 /09 /septiembre /2017 11:57

Màgia. La meva màgia és sentir que sóc ara qui vull ser, que volo amb la ment sense ànsia, que obro i tanco quan ho necessito la meva caixa, on guardo totes les idees que tenen gràcia i que són belles com les faccions de les persones d'Àsia. Quan escric i prenc camí amb les paraules que surten amb empentes i a les palpentes del meu pit, quan buido el cap i el pap sentint-me un mag, creient que les històries que pinto sense colors són nòries de tristors que giravolten amb el temps i esdevenen veritats ardents, quan faig màgia sense caure en la desgràcia és quan més m'atanço a mi mateix. La meva màgia és creure que valc més del que diuen altres valents, la mateixa que raja com l'aigua del riu, amb la fluidesa de la saviesa sense pretenció ni falsa modèstia. Quan escric i dic el que penso i no expresso amb la veu, sento que visc al mateix temps dins i fora meu, que el meu cor s'asserena i seu, que el temps es desfà com la neu i esdevé aigua per tornar a enlairar-se fins a tornar a ser l'alè de la flor de les ombres i les formes uniformes dels núvols.

Repost 0
28 agosto 2017 1 28 /08 /agosto /2017 21:28

Avui és un dia. Quina alegria. Anem a viure. Amb optimisme. D'acord, perdoneu-me per la meva falsa emoció. Ara començo, de debò, ho prometo. (...) 

Hi havia una vegada un dia -sorpresa- com qualsevol altre. I aquest dia és avui, qui ho havia de dir. I jo que em poso a pensar en què puc dir. Segueixo divagant, que és un acte que m'agrada tant. Hi ha dies que treballen i traginen i caminen i lluiten com formigues enfonsades en la sorra cercant una bona llar on passar les hores. Hi ha dies que xisclen com si fossin immenses gavines. Hi ha dies que són horribles i d'altres que són increïbles. Hi ha dies que són de molts colors i de moltes olors i sensacions impossibles. Hi ha dies bons i dies pitjors. Tant de bo...Tant de bo les polítiques terribles s'esvaïssin amb la por. Tant de bo totes les dones fossin vistes més pel seu carisme, optimisme i vitalitat, defensa de la natalitat, que no pas per les seves formes, per les seves curves i les seves dunes de pell, que la societat embolcalla en un mantell de cànon estètic de bellesa impossible d'obtenir, bellesa ideal que no és real i que l'únic que pot és fer-nos mal. Bellesa ideal que de tant ideal ja no és bellesa, perquè la bellesa ideal no ho pot ser, perquè no hi ha res que sigui igual pels altres, que la bellesa no és un judici crític global, que la bellesa es regeix per la subjectivitat, per l'individualitat, per la capacitat de ser sincers amb les altres persones que ens rodegen. Tant de bo el Rajoy aparegui amb un pentinat nou i sigui notícia i portada en totes les notícies i portades i en canvi, la seva nova ministra de finances -si és que realment n'hi ha alguna que sigui una dona- aparegui tal com és, sent ella mateixa, sense que es parli d'ella per la seva femeninitat, per l'instint sexual que desperta, per la seva fragilitat, per la seva intimitat, per la seva corporeïtat, per la seva voluminositat, per la seva aparença, pel seu físic, per la seva bellesa estètica, que és poc franca, covarda, frenètica, falsa, que no és certa, que és inerta, una bellesa que no compleix cap ideal, perquè jo puc dir-te que ets molt bella i tu pensar que no ho ets gens. Perquè res és etern, res dura per sempre, tot arriba al seu final, fins i tot el bé, fins i tot el mal, fins i tot un atemptat, fins i tot un somriure, fins i tot un mal que no cal. Perquè no hi ha dos vells ni dos ocells ni dos cervells ni dos gibrells que siguin idèntics. Perquè el que ens fa iguals i diferents és justament la nostra voluntat de no caure en la brevetat i fugacitat de fixar-nos únicament amb la fragilitat dels trets facials, carnals, efímers, oblidant-nos dels somriures. Perquè les dones són molt més que un forat o un vestit, o un sostenidor o un pit. Perquè llegir i escriure és com somriure i viure i ser lliure. Perquè la dona i l'home són igualment persones. Perquè la sexualitat i la llibertat van de la mà com el combat i el soldat. Perquè la pena i la tristesa sovint van lligades a la bellesa i a la sexualitat de la dona que han violat. Perquè la igualtat és el feminisme que alguns maquillen amb massa pessimisme o obliden pel risc a perdre carisme o caure en els estereotips de l'homofobisme o del pseudocristianisme. Perquè prefereixo Woody Allen que Risto Mejide, encara que tots dos siguin figures públiques amb dones molt més joves que ells. Perquè cadascú és lliure de ser lliure. Perquè jo gaudeixo escoltant, ballant, llegint i escrivint. I sobretot vivint. Perquè a vegades val la pena filar prim. Perquè no som prou valents, a veure si deixem de criticar-nos i de menysprear-nos pel nostre color de la pell o color de la roba o color de la boca o color de les dents. Perquè fa pocs dies, m'he llegit un llibre -un de tants- que m'ha atrapat, encisat, atabalat, atravessat i que ara comprimiré i compartiré breument, citant fragments diversos que he seleccionat segons el meu criteri privat (cordeu-vos bé el cinturó, que comença l'acció, cap d'aquestes cites no té perdició, totes valen el seu pes en or, és a dir, el que us arribi amb les paraules escrites i llegides, fins a acariciar-vos el cor) : 
(...)

ERRI DE LUCA, de la novel·la breu, "HISTÒRIA D'IRENE" :

"Algun d'ells somriu en veure la imatge de la riquesa. Algun d'ells espera trobar un lloc en un món així. Algun d'ells renuncia a trobar un món així.
Irene sap la resposta a coses que no fan preguntes. Al poble de l'illa, la seva presència és superficial. Li presten la mateixa atenció que a una ombra a la paret.
Des del dia que es va quedar embarassada, ningú la saluda. Ja ha entrat a l'últim mes, però fins ara no se n'havia adonat. Té una panxa més llarga que punxeguda."
En una illa, que et facin el buit és una desgràcia. No hi ha solució. O te'n vas, o et mors.
(…) Ho dic de broma, però de seguida m'adono que és veritat. Quan dius una cosa, es fa realitat. Hi va haver un escriptor que es va convertir en escarabat, i un altre en una marioneta de fusta.
A mi a vegades m'ha passat de ser el cavall de Don Quixot. M'he sentit esperonat per una bona causa que m'ha saltat al damunt i m'ha fet sortir al galop.
Com més bones són les causes, més escasses les forces de qui les ha de servir.
Irene es clava uns copets amb la mà a la pell tensa com un tambor. La història és aquí dintre.
No ho diu, però el gest es converteix en una frase que jo sento. La història és aquí dintre. Rebo la frase a la nuca, i després em baixa per les vèrtebres.
Hi ha un punt del meu cos on convergeixen els sentits. Aleshores un soroll es converteix en una olor, un frec coincideix amb un gust a la boca.
Els sentits tenen una estació central des d'on es bifurquen. Allà és on em va arribar Irene."

Veig la bellesa d'Irene i no necessito pujar al capdamunt de l'univers per justificar que existeix.
Com t'ho fas per saltar les onades amb aquest pes a la panxa? La vida que porto a dintre m'empeny a saltar. A terra em pesa, al mar em dóna embranzida. Cap cos humà pot córrer
damunt les onades. Tu ets l'única a tot el món. El món? Irene es mira el cel buit i em diu: allò? El món, per a ella, no és l'Àsia que tenim al davant ni l'Europa que tenim al darrere, 
amb la resta d'oceans i de terres.
És el que embolcalla la nit, el mar de puntets il·luminats de l'horitzó cap amunt. 
La pell d'Irene està plena de pèls diminuts de color groc, una capa de flors de ginesta. L'olor que fa és de salabror, de barca de pesca."

Repost 0
Daniel Miralles Robert Casajuana
Comenta este artículo
8 agosto 2017 2 08 /08 /agosto /2017 19:39

Les vacances amb la família. Un bon tema (espero) per esbargir-me. Aquest text no és una disculpa. És només un pensament al vent. Un anunciament. Un discurs sincer. Un manifest del que em passa pel cap. No hi ha res millor que allunyar-se de tot, oblidar la quotidianitat, la monotonia, les obligacions i els deures estudiantils durant el mes d'agost. Unes vacances amb família a tocar d'un poblet plàcid, fresc i càlid, ni gran ni petit, és un estiu ideal, genial, sensacional, brutal. Però a vegades (sempre hi ha un però) cal desconnectar també dels altres o de les estones familiars i buscar moments diferents, sentiments, oportunitats menys sociables o potser menys estables i més egoistes, més agosarades i individualistes, com ara fugir del poble, de retorn a la ciutat. Motius mèdics buits i ortopèdics o simplement blasfèmics per la seva poca utilitat. Una cita al cap que possiblement serà per res. Tot i així,  crec que el més important és fer el que hom sent a cada instant. Em fa mal de dir, potser només una mica, però deixar de banda la família és trist i eufòric al mateix ritme. No em puc partir, trist de dir, però voldria ser capaç de decidir sempre el que millor encaixa amb cada camí. És igual de llastimós marxar de la calma del poble i la companyia de la família, com ho és també aixoplugar-se i arrugar-se a la ciutat per poder quedar amb alguna amistat i anar a un bar o a veure un cinema refrescat. Em sap igual de greu marxar del poble que no fer-ho. Conclusió: buscar una divisió dels dies és la millor opció. Un temps al poble, i després, un temps a la ciutat. En tots dos casos, estic igualment ben acompanyat. Aquesta és la millor veritat. I això és tot. Gràcies per haver-me escoltat i acompanyat en aquest estrany monòleg que he ideat. Papa, fes bondat, que fa uns dies ens tenies "preocupats". M'ha encantat estar tan ben acompanyat al poble. Ara em llenço als dies de ciutat. Enyoraré els acudits dits i no dits, els riures, els embolics familiars, la piscina, les excursions, els crits, el silenci, les gossetes, el pàdel i mil coses més que no caben en aquest text.

Repost 0
13 julio 2017 4 13 /07 /julio /2017 22:37

amb diverses glamuroses alegries, prenen les tecnologies,

Com a eines per a tots els dies.

Els hi serveixen d'aixopluc,

per sentir que no són cucs

Encara que es vagin tornant rucs

Sense saber que vindran futurs

que seran més aviat malestrucs,

No voldria sonar pessimista,

però mirar el mòbil llarga estona,

és un suïcidi similar a llençar-se,

sense mirar ni rumiar, directe, de cap, a l'autopista.

caldrà un gran esforç per l'autòpsia.

Repost 0
13 marzo 2017 1 13 /03 /marzo /2017 03:00

Seré breu. No us preocupeu. Puc dir moltes coses. Poques també. Escric una poesia cada dia. També. Cada dia escric una poesia. També. Una altra cosa és que pugui compartir-la. Llastimós. Obro la boca però es queda a dintre. Molt poques vegades vol sortir-ne. No entenc el funcionament del mecanisme. La meva ment inconscient és molt poc diferent al peu valent abocant-se conscientment a un abisme ardent.

Repost 0
30 enero 2017 1 30 /01 /enero /2017 01:24

Només em queda això, una última setmana abans de tornar a la vida quotidiana. Les setmanes que s'exhaureixen i es panseixen com fulles a l'hivern mogudes per la força imparable del vent. Setmanes diferents com ho poden ser els dies segons què en treguis de cadascun d'ells. D'aquí una setmana tornaré a les classes de la Universitat. Es diu aviat. No n'estic cansat. Però també aprecio la meravellosa sensació de tenir llibertat. En relació a l'horari de llevar-me i d'adormir-me, de preparar el dia i d'acabar-lo. Ahir vaig anar al cronopios a veure Birdman per segona vegada. Va valer la pena. Coses com aquestes, diverses, honestes, que s'allunyen del pa de cada dia, que s'aprecien entre la boirina espessa de la monotonia de cada dia, són les mateixes idees que ens serveixen d'aliciens i d'aliments per continuar endavant trencant motlles i rebentant pensaments. Cal sortir de la quotidianitat per ppder valorar-ne el seu bon costat. Cal llegir amb sensació de viure una novetat oblidant que demà potser serà simple record esborrat. En un mes de gener que portem, només m'he llegit un llibre sencer. Quince perros. Us el recomano a tots. Ah, i la sèrie The Mandy nosequè també està molt bé.

Repost 0
20 enero 2017 5 20 /01 /enero /2017 00:57

A vegades arriba el moment en què t’adones de tot. Descobreixes el que creies que ja sabies. Contemples la nova veritat que desconeixies. Sovint ens enganyem per simular que som més forts. A mi m’agrada més sentir-me enganyat per mi mateix que no pas rebre l’estocada inesperada de l’engany aliè. No és exactament una estocada. Més aviat és com si els ulls s’obrissin per primer cop. Com qui desperta d’un somni profund i creu seguir vivint-lo. Fins que topa amb la realitat. Quan finalment s’adona de tot. Encara que mai poguem adonar-nos realment de tot. Perquè mai serem capaços de copsar totes les petites coses que s’entortolliguen al nostre voltant. Però sí que ens trobarem, en algunes ocasions especials, davant d’un mur que es trenca. Una porta que semblava irrompible i resulta ser de paper. Una nova dimensió que ens lliga a pesar nostre a la incomprensió. Quan sentim que ens hem enganyat massa sovint i que el temps s’allarga i va seguint. Aleshores ens penedim però ens alegrem en igualtat de condicions. Sentim el que per fi volem i no pas allò que pensàvem que era millor. Ens allunyem de la part menys humana que a vegades adoptem. Utilitzem la nostra imaginació per veure més enllà d’aquest horitzó. Descobrim sense gaire tristor que el final i l’inici són dues ànimes bessones. Que fins i tot s’acaben les coses més bones. I ens recordem del que sentíem fa un moment però ho trobem massa diferent del nostre present. Sabem que caiem en un pou i callem de nou. No volem tornar a un nou començament però la sort ens diu que ens ho mereixem. Ho repetim interiorment i ens enfadem però també ho comprenem. Adonar-se de tot, per poc que pugui ser cada cop, és una de les millors sensacions. Juventut i descobriment són com ungla i pell. Juventut i entendiment com ho són la paraula i el pensament. Adonar-se de tot per entendre que he nascut per ser fort. Molt més fort. Adonar-se i mirar-se un darrer cop per allunyar-se del foc que s’atança. Fer de la mancança la llavor d’un futur millor. Fondre's amb aquesta sensació. Delir de llegir i anhel de viure i escriure. I riure. I riure. Amb regust de mel. Amb els ulls al cel. Caient el vel. Buidant el zel. Canviant de pèl. Mastegant uns bocins sublims de gel.

Repost 0
30 noviembre 2016 3 30 /11 /noviembre /2016 18:53

Els diners que no valen res, que ens fan veure'ns diferents, pensar que som estadis econòmics, persones amb un capital, amb un estatus social, amb un sou com cal, si pot ser, el més alt, que això mai no fa mal, que tenir més serveix de molt (jo diria que de res), oblidant què hi fem en aquest món, allunyant-nos de la nostra naturalesa, la humanitat que ens ha acompanyat i ens ha portat, transformat en el que som, o millor dit el que podríem estat si aquesta presència econòmica no s'hagués manifestat, traient el cap, sense bondat, deixant un rastre de desastre, diners que serveixen per sobreviure i viure però també per robar i assassinar gent innocent. Al cap i a la fi, som les persones les que empobrim la humanitat monetària. Som nosaltres qui convertim els diners en un concepte que fa guerres, fam i desigualtats. L'amor no és complicat, som les persones les complicades. Els diners no maten a ningú, som les persones les assassines. Vivim en un planeta Terra que de terra en té poca. Els diners regeixen les nostres vides i les nostres lleis, vivim per tenir diners i sobreviure un dia més. Tant de bo els diners donessin menys als qui menys ho necessiten. Potser els diners també fan bones accions. Tot i les múltiples implicacions. Els diners ens fan pensar que tot és poc humà. Si tens diners seràs recordat per la humanitat. O potser això és el que ens han ensenyat. Em sembla que encara hi som a temps, de construir la nostra pròpia veritat. No tot en el món és la materialitat. També hi ha bondat i humanitat.

Repost 0
25 noviembre 2016 5 25 /11 /noviembre /2016 11:37



Hi ha pel·lícules que et demostren que encara existeix el cinema amb majúscules. Hi ha pel·lícules que són tan poc originals i estan tan carregades d'acció sense argument, que fan que t'adormis. Hi ha moltes pel·lícules de superherois terriblement avorrides, on l'únic destacable són els efectes especials i tot gira entorn de l'acció. Hi ha moltes pel·lícules de superherois que acaben com s'espera, que acaben bé, que l'heroi derrota al dolent, al malvat de la pel·lícula.
Però en aquest film, en la versió espanyola titulat "El protegido", hi ha més aviat poca acció i molts components metafòrics, simbòlics, i veiem que els papers apareixen representats amb enginy i desemmascarats d'una manera subtil i progressiva al llarg dels cent-set minuts de duració.


SINOPSI
David Dunn (interpretat força bé per Bruce Willis) és l'únic supervivent d'un accident terrible de tren, tots els passatgers han resultat morts menys ell. Elijah Price (Samuel L. Jackson), un home misteriós i desconegut, que té una malaltia que li fa enfeblir els ossos amb extrema facilitat, es posa en contacte amb David Dunn i li planteja una estranya hipòtesi sobre el veritable motiu del que ha passat, l'explicació sobrenatural que diu com és que ha sobreviscut a l'accident. Però és una explicació massa fantasiosa per ser certa. David Dunn no es creu, a priori, Elijah Price, però més endevant descobrirà que, no només tenia tota la raó, sinó que Elijah és més perillós del que sembla.


CRÍTICA
La pel·lícula, dirigida per un brillant M. Night Shyamalan, director que potser recordem sobretot per "The Village" (2004), té un missatge que s'evidencia quan s'arriba al clímax i s'explaia quan es conclou: moltes vegades ignorem qui som fins que trobem algú que ens ho diu. I també una altra conclusió: que la nit no existiria sense el dia, que la bondat no existiria sense la maldat, o en altres paraules, que no hi pot haver superheroi sense malvat.
Personalment, puc dir que aquesta pel·lícula demostra que M. Night Shyamalan no és un director tan pèssim com ens té acostumats, demostra que sap fer un bon ús de la càmera i dels primers plans, deixant intuir el fil conductor que es va revelant lentament, potser amb una lentitud exagerada, igual que els moviments massa lents en ocasions de Bruce Willis. Segur que Shyamalan buscava produir aquest efecte, que l'espectador estigués atent, esperant una acció que no apareix fins el darrer quart d'hora de pel·lícula, produint una sensació d'impaciència que s'allargassa en alguns moments de manera exasperant, sentint que vols que comencin a caure cops de puny quan tot el que hi ha és diàleg. Però això no és dolent, tot el contrari, ens demostra que com a espectadors, estem massa acostumats a les típiques pel·lícules americanes d'acció, on tot el que passa és que l'heroi rescata la dama en perill i, després d'una lluita que dura més de la meitat de la pel·li, li dona una bona pallissa al malvat. Per acabar, si volem, sovint ens trobem amb el petó entre el superheroi i la noia bonica, normalment un parell de dècades més jove que ell. Així doncs, per a mi aquesta és una de les millors - o potser més ben construïdes- de totes les pel·lícules que ha rodat fins ara M. Night Shyamalan, aquest director que a vegades ens meravella The Village (2004), El sexto sentido (1999), i altres ens deixen més freds que un congelador: After Earth (2013), Airbender, el último guerrero (2010), sense oblidar-nos del mediocre experiment/intent de fer-nos riure i tremolar de por en parts iguals amb l'estranya The Visit (2015), i tampoc oblidant la propera Split (2017), en castellà "Múltiple", que, de moment, jutjant el tràiler, té molt i molt bona pinta, amb James McAvoy encarnant la problemàtica d'un home que té més de vint personalitats diferents.

Repost 0
Daniel Miralles Robert Casajuana
Comenta este artículo

SMILE

http://38.media.tumblr.com/e4996810c26cad704dcb7f0b47e3d76d/tumblr_n65c4xylDD1tole21o1_500.gif

...Hi ha moltes coses per sentir...

 

 

 

The Raven Boys, MAGGIE STIEFVATER

J.DICKER

"Dues coses donen sentit a la vida: els llibres i l'amor".

 

JOEL DICKER

 

I wonder

"I wonder how many times you've been had

And I wonder how many plans have gone bad

I wonder how many times you had sex

And I wonder do you know who'll be next

I wonder I wonder wonder I do"

 

Rodriguez

 

Un dels meus llibres preferits

...Hi ha tantes coses que es tornen boniques quan te les mires bé...

 

...Hi ha coses que és millor deixar enterrades i oblidades...

 

 

...Al cap i a la fi, fer-se gran és qüestió d'aprendre a mantenir-se en el bàndol dels que riuen...

 

...Si penses que hi haurà demà, s'esvaniran les teranyines i les penes....

 

 

Si no em desperto, LAUREN OLIVER

"EL AMOR ES LA DROGA DEFINITIVA"


 

 

 

BRYAN FERRY

Frases

...La joventud es una novia caprichosa. No sabemos entenderla ni valorarla hasta que se va con otro para no volver jamás...

 

 

Juventud de Homero


 

Marina, CARLOS RUIZ ZAFÓN