L'AUTOR

Ben Brooks (Gloucestershire,1992) és un autor anglès ben peculiar, que després de passar un temps bevent i perdent la vida, es va decidir per escriure.
Li agrada molt mofar-se de les xarxes socials, fent-ne sempre un ús espectacularment divertit, com tot en els seus llibres, que acaba resultant tronxant.
Amb tan sols vint-i-un anys, ja fa riure amb les seves paraules i escriu amb un estil propi consolidat, fàcil d'identificar.
Cal dir, també, que s'aprecia un canvi important i una millora narrativa respecte a "Fes-te gran" i aquest segon, que en realitat és el seu cinquè llibre.
En alguns moments recorda a una versió simplista de John Kennedy Toole, o potser un Salinger en procés. Total, una meravella de llibre que convé llegir, almenys un parell de vegades.

Va ser nominat als Premis Pushcart i la seva obra ha format part de l'antologia impresa del millor de la web que Dzanc Books publica cada any. Brooks va viure durant una temporada a Barcelona, i actualment resideix a Berlín.

SINOPSI

Lolito és una novel·la divertida, que no es talla, que no ens deixa a mitges tintes, que diu el que vol dir dient-ho tot, que parla sense embuts, una novel·la que crida sense fer mal, però que travessa el pit, una novel·la diferent, atrevida, capaç, única, irritant, que toca la fibra, que és crítica, que està plena de tocs humorístics i sàtires de tota classe, que està composada per un nombre infinit de metàfores aparentment absurdes, pròpies del millor Groucho Marx, però que a l'hora serveixen de lliçó moral, de reflexió pel lector, d'introspecció en l'essència de la humanitat, de la joventut, de la maduresa, de les noves tecnologies i de la seva opressió en les nostres ments, dels jocs bruts (potser com el de Manuel de Pedrolo), de la manca d'humilitat i manca de censura, de la capacitat de fer riure amb coses que en realitat fan plorar (com el final, que a parer meu és horrible, però terriblement real). Ben Brooks crea un univers nou satíric i carregat d'intenció, on tot el que passa pot tenir un doble sentit, i res de que s'explica és ciència ficció. M'atreveixo a dir que s'assembla una mica a la visió metafòrica i paradoxal d'Amélie Nothomb, aquesta gran cronista del nostre segle.

Lolito ens parla d'un jove que té problemes propis de tots els joves. No entén el món, ni què hi ha vingut a fer. No sap fer res de bo, però tot el que sigui dolent ho fa de conya.

Etgar té tot per fer i no obstant això no vol fer gens. És un noi estrany, que té problemes d'adolescent però també inquietuts pròpies d'un adult.
Etgar solament vol veure documentals marins i comèdies sense mort, però clica en els vídeos virals més sàdics.

Etgar és encara una criatura, però ja escriu cartes imaginàries als seus fills que no naixeran.
Etgar voldria beure sempre te amb Nesquik, però buida una ampolla d'alcohol després d'una altra. Els amics d'Etgar també ploren, com ell, però sempre acomiaden els seus missatges amb un riure.
Passeja pels carrers grisos del seu poble, però és en internet on Etgar descobreix el desamor més cruel (l'engany de la seva primera núvia en Facebook) i també l'amor més càlid
i estrany (el consol d'una dona madura tan indefensa com ell, en un xat sexual). Un joc d'identitats que haurà de resoldre en la vida real.

Teclejada de manera estrambòtica, jugant-se la vida i amb el cor en un puny, per partir-se de dolor i també de riure, Lolito és una meravella escrita pel millor, i més líric, cronista de la seva generació. Un cronista que narra uns fets que no crec que s'allunyin tan de la realitat.

Un Holden Caulfield inexpert era el de "Fes-te gran", el d'ara és un Holden Caufield modern, amb connexió a internet, el revers cruel de Wes Anderson i la millor actualització de les novel·les dels angry young men.

No només l'elogio jo, sinó que també ha estat elogiat per Nick Cave i aclamat per la crítica britànica, ningú escriu com Ben Brooks, perquè Ben Brooks, com Etgar, és únic. Encara que comparteix pors amb tots els seus lectors.


«El llibre més divertit i brutal que he llegit en anys. M'ha tornat boig.»
Nick Cave

FRASES DE LOLITO




A vegades, quan falta una persona, sembla com si el món sencer estigués despoblat. ALPHONSE DE LAMARTINE


Que et follin, puta, no vull que tornis "A la puta merda" EAMON


Vull trucar a l'Alice tres cops al dia perquè m'asseguri que no ajunta la boca amb la boca d'altra gent que no sigui jo.


Un home ample passa per sota d'un fanal. Em resulta vagament familiar, com si l'hagués vist en un somni o a través del parabrisa d'un cotxe. El cor se'm tensa.


M'imagino que ens acosta cloroform a la cara, que se'ns emporta i que desmembra solemnement els nostres cossos al terra d'un magatzem industrial que fa pudor d'orina.


Sóc al llit. No em penso tornar a moure mai més.


Creixeré fins a tenir la mida d'un cotxe i el pes d'un lleó i fins que els braços em semblin antenes. Els bombers hauran de fer un forat a la paret per treure'm de casa i un equip de documentals ho filmarà.
Les amigues de la mama es miraran el documental totes juntes, amb les mans fent pressió als genolls i miolant.
No es pot "donar la gent en adopció". Hi ha un procediment. Primer l'has de donar als Serveis Socials.




Si és mentida, t'esclafaré la polla jo a tu. I em sembla que no sóc capaç d'esclafar polles, o sigui que potser només li trencaré el mòbil o alguna cosa així.


Em sento petit. Com un ratolí perdut en un supermercat.


(...) -Gai- diu l'Alam. Gai no vol dir homosexual. Vol dir una altra cosa. Vol dir que dius sincerament la mena de coses que dirien els nostres pares.
.-Perdona que sigui una persona agradable.
-Gai.




(...) -Has pegat alguna vegada a algú? -diu la Hattie. -Moltes -dic jo- Una. No. Mai. Cap vegada. I tu? -Contínuament. (...) El secret és fer veure que són el teu pare. -A mi em cau bé, el meu pare.




(..)- Algú que odiïs molt. -Jo no odio a ningú. -Doncs no esperis pas que podràs pegar a ningú. -Ho ha de fer-diu l'Aslam, que em posa la mà a l'espatlla i somriu-. Si no ho fa, tothom
començarà a ficar els dits a la figa de l'Alice.




Una noia que gairebé reconec obre la porta de la casa de Huntsdon Street. És rossa i porta els cabells curts i somriu i té una ampolla de vodka blau arrapada al pit. Ens diu que entrem. Entrem. La gent
està escampada per tota la casa. Seuen i s'estan drets i parlen i es morregen. Ens deixem caure en una zona buida de moqueta al costat de l'estufa elèctrica.




(...) -Segur que és un mitja merda. Jo li agafo els genolls i tu li trenques la cara. -Em sembla que primer hi hauríem de parlar. -I dir-li què? Gràcies per violar la meva nòvia. I un colló. Foradem-li
la porta del darere. - Una noia que tenim a la dreta arronsa el nas i aixeca una cella. Jo provo de somriure però la meva cara no pot agafar la forma correcta. -Aslam, això vol dir donar pel cul a algú.


.-Em pensava que volia dir pegar a algú al clatell. -Com vols que sigui això? -No ho sé. Tu vés-hi. Jo et cobreixo. -Tinc por. -Tu beu. -D'acord.


Quan bevem tinc la sensació que el meu cos es fa més sòlid i que tinc menys possibilitats de sortir flotant cap al cel o d'enfonsar-me a terra o de desaparèixer en el no-res.


Però ara mateix no hi ha res que em sembli rellevant.


(...) -Te n'estàs enfotent? -Ui, no, ni va ni ve. -Què? -Mmm. -Vols alguna cosa?-dic. Li miro la cara i la seva cara fa por, o sigui que torno a mirar-li les vambes. Les seves vambes tan maques.


Tan maques i tan enormes. Voldria que la seva cara fos un parell de vambes maques que em pogués calçar, i saltar amunt i avall fins que es discuplés pel que va fer.


(...) -Genial. -dic- És genial. Coneixes l'Alice Calloway?
Ell riu. -Sí.
-La vas violar a morrejades?
-Si vaig fer què?
-Vas forçar-la?
Riu encara més.
-La vaig forçar a deixar-me estar. La molt porca.




Giro cua i tanco els ulls tan fort com puc. Vull que em quedin cosits. Sento riures darrere meu. Algú em crida que me'n vagi a prendre pel cul. I penso: vés a prendre pel cul tu. Penso: on puc anar a
prendre pel cul? El meu cos és tan pesant com cent cossos. Em sento com un il·lusionista que ha serrat accidentalment per la meitat la seva ajudant. Vull desparèixer.


És difícil no pensar que la gent que no parla el teu idioma són imbècils, fins i tot quan tens vuit anys.
El gris de fora s'havia tornat negre i una pluja fina feia pessigolles a les finestres.


La sensació que tinc al cap és la mateixa que quan et despertes després d'adormir-te al damunt del braç. Una sensació càlida, estàtica, de manca de sensació. M'estic una estona immòbil, i després no.
La sang em torna a circular. Penso: cony cony cony puta merda cony. Penso: ara vomitaré?


Penso: ara tindré un atac de cor? Espero no morir-me d'un atac de cor. Si em passa, algun subnormal dirà que m'he mort perquè "li havien trencat el cor."


Em desperto i m'incorporo i sacsejo el cap. A dins hi tinc cadells de tigre. El somni d'ahir a la nit encara em penja al voltant dels ulls. Teia alguna cosa a veure amb un ós i un soterrani. I en Drake.


Durant un segon, no passa res. El meu cap és una tomba. I és una de les millors sensacions que hi ha, juntament amb pagar les monedes exactes i fugir de la pluja pels pèls. Despertar-te i que la
gent que tens al cap estigui en silenci.


M'imagino no tornant-me a moure mai més. M'imagino una càmera que filma el meu cos mentre es descompon i la filmació accelerada, de manera que sembla com si l'aire se'm mengés. Alice.


(...) -Dóna records al papa. Els hauríeu de comprar un gos, per quan ella fugi.


-Etgar, no sigui dolent.
-Perdona.
-Adéu, mama.
-T'estimo.
-Jo també.




Provo de jugar al Com a mínim. Resultat:
- Com a mínim no estic mort (això és bo? Potser estar molt és bo. Potser totes les religions són veritat i quan et mors te'n vas a un lloc que és divertit i infinit).
.Com a mínim no sóc vell (sóc més vell que ahir).
-Com a mínim no tinc càncer (potser tinc càncer. Tosso contínuament).


Línies de paraules i emoticones i riures llampeguen i puguen cap amunt tan ràpidament com números en una matriu. Si la gent rigués i somrigués amb la mateixa freqüència en la vida real, llavors
la vida seria molt més suportable. Si la vida fos un gran xat, llavors tothom hauria de ser sincer amb tothom i ningú es follaria a mitges a ningú, i ningú estaria sol.


Provo de pensar en un acudit que em faci caure bé al grup. Un acudit senzill, dolent, que faci pensar a una dona que sóc la mena de persona per la qual val la pena acostar les tetes a una càmera.


Som gent avorrida sense enlloc on anar i res a fer. És divertit, i vol dir que no haig de pensar. Poso Gold Panda de fons per tranquil·litzar-me.
Gairebé ha deixat de ploure. Ara només hi ha algunes gotetes d'aigua que s'enganxen al vidre. Sortir de casa em fa por. Em fa patir que el cel es posi massa pesant i que m'esclafi.


Hauria d'anar a fer una passejada. A la gent li agrada passejar. A mi no m'agrada passejar.


Em poso l'impermeable morat de la mama, el barret de pescador del papa i les meves botes velles d'aigua. Semblo un pedòfil.


El cel és rosa i la lluna és un fantasma. L'Amundsen examina condons i bosses de plàstic mentre jo penso en l'Alice.
Provo de no pensar en l'Alice, cosa que vol dir que penso en l'Alice. Se m'acut que podria saltar de dalt de tot d'un edifici i deixar una nota que digués: "l'Alice Calloway m'ha assassinat."
Segurament no ho hauria de fer. És evident que no ho faria. Si ho fes, jo estaria mort i l'Alice
estaria molt fotuda, o sigui que tothom sortiria perdent. Vull que l'Alice sigui infeliç? No vull que l'Alice sigui infeliç? No vull que l'Alice sigui infeliç. Vull que l'Alice viatgi enrere en el temps i que
faci que l'Aaron Mathews no li fiqui els dits a dins. El vent brunzeix. Comença a ploure. Cada cop més. Som a mig circuit del camp. No vull córrer. Si ho provo, cauré. Cauré i no em voldré aixecar
i jauré a l'herba i gossos tristos es menjaran el meu cos. Potser ho hauria de fer. Potser seria divertit.




Ha aparegut una dona en miniatura amb un impermeable groc. Porta un gos petit als braços. Té uns rínxols blancs i humits enganxats al front. Té la cara tacada, com la pell d'un plàtan mastegat.


Has fet bé. Bots i barrals. Aviat començaran a ploure peixos. Ja ho veuràs.
(...) Torno a riure.
-No tens classe, avui?
-Vacances de Pasqua.
-Ah. Pasqua. Ous.
-Els meus pare són a Rússia. Estic tot sol.
Bec te amb Nesquik i menjo una lasanya de microones i miro el vídeo d'un home que fica un gatet a dins d'una gàbia de filferro i després li cala foc. No sé per què. És avorrit.


Clico a Alice Calloway. Obro els seus àlbums de fotos. Berlín 09: L'Alice amb el vestit vermell amb cavalls en miniatura estampats. L'Alice amb una tassa de cafè de la mida d'un nadó.


L'Alice al davant del Reichstag, fent veure que un martell inflable és la seva polla.


(...)
-Saps què, ahir vaig sentir per la ràdio que un home deia que tots arribaríem als dos-cents anys. Dos-cents anys. Imagina't-ho.
-Seria horrorós.
-Déu meu. M'estimaria més saltar daltabaix d'un pont.
Dos-cents anys. Dos-cents anys. Què faries, tu, amb dos-cents anys?
-Mirar la tele.
-Oh, Déu meu, esclar que sí.


Tanco l'ordinador de cop i hi foto un cop de puny. Estic plorant. Si estiguessin filmant un documental sobre mi, ara seria el moment que fotria la càmera a terra i clavaria un cop de puny al càmera.


Cridaria: "Treu-me aquesta puta càmera dels nassos, s'ha acabat!"


El mòbil em fa pampalluges. La Hattie a mi: stas be? L'Aslam mho ha dit. Jo a la Hattie: m'amagare una temporada. Stic be.


La Hattie ve a vegades i ens toquem perquè estem avorrits i perquè sí. Ara no sé què fer. Hauria de deixar de mirar l'Alice.


Sempre penso que la gent dels ordinadors existeixen en un lloc tranquil i particular que gairebé mai no se sobreposa a la vida real.


(...) -Genial -dic jo. Quina cosa més estúpida de dir.- Vull dir que deu estar bé, tenir temps lliure.


No tinc ni idea de què vol dir "dul".


Hi ha algú que de debò es digui Herman?
sèrie Parks and Recreation


(...) -Tu fas cíber?
-Sí -dic. -Molt.
Literalment, mai.
-Prefereixo fer-ho a la vida real...però a vegades no és possible.


Si tombo el cap una mica cap a un costat i aixeco la barbeta, llavors la meva barbeta s'assembla més a la mandíbula d'un agent hipotecari. Necessito aconseguir que em desitgi. Necessito ser sis Aaron Mathews.


La dona que surt a l'ordinador és prima i rossa i atractiva. Se la veu forta, com algú que podria foradar una paret d'un cop de puny. Jo diria que deu tenir trenta-cinc anys, però no ho sé
de debò perquè no sé distingir bé les edats per damunt de la meva. Té la pell del color de la torrada amb mantega. Somriu, i les seves dents encaixen perfectament, com les rajoles d'una cambra de bany.
No sé per què busca sexe als ordinadors. Hauria de tenir sexe físic i apassionat amb homes que es retallen el pèl del pubis i que competeixen, amb èxit, als triatlons.




(...) -Ets preciosa -li dic- Uns ulls espectaculars.
Uns mugrons espectaculars que sobresurten sota la samarreta.
-Ets molt dolç. Et toca.
-Tinc por. Semblo imbècil de debò. Guanyes tu.


(...) -Ets atractiu. Relaxa't. Tens uns ulls macos. M'agrada la camisa que portes.
-Gràcies-li dic.- És meva.
-Ets graciós.
-Gràcies
-No sé què dir.- Què faràs avui?
.-Posar la rentadora. Rentar els plats. Provar d'oblidar que faig qualsevol de les dues coses. Res d'emocionant. I tu? -Potser mirar la tele i anar a dormir. Res d'emocionant, tampoc.
.-Digue'm com és el lloc on ets. Me'l vull mirar d'imaginar. Dono un cop d'ull a la cuina. Hi ha quatre plats, dues tasses i una cafetera bruta apilonats al costat de la pica. Totes les superfícies
són negres i el terra és de laminat barat. El got de mig litre que tinc al costat és mig ple. -Sóc al meu estudi- dic-. Sec en una cadira giratòria extremadament luxosa. La catifa és gruixuda i vermella.
Si la trepitjo amb els peus nus, els dits m'hi desapareixen. Tinc litografies de Daniel Clowes a les parets. -Perfecte. -I com és, el lloc on ets tu? -Doncs estic ajaguda al llit. És de matrimoni i sempre
fa impressió de buidor. La moqueta és verda. Hi ha dues finestres grans. Es poden veure boscos i una part del loch. A fora fa sol i no hi ha cap núvol. -M'agradaria poder entrar a l'ordinador i sortir on ets tu.
.-No, no t'agradaria. -Per què? -No és divertit, si no en pots tornar a sortir.
(...) -Sisplau, surt a fora -li dic-. Si et cagues a casa, t'ho faré menjar. -Em mira i els ulls li tremolen- Au, va -li dic- Només és pluja. Que ets un gos valent. Res de res. Sospiro. Em poso darrere seu
i li passo els braços per sota de la panxa. Ell crida i es belluga com un peix gegant. Perdo l'equilibri, provo d'agafar-me a unes mans invisibles i caic al pati. Jec al damunt de les lloses de pedra molles i
la pluja em cau a l'esquena. No vull tornar-me a moure mai més. Vull que m'abdueixin uns alienígenes callats i tranquils que busquen en planetes distants exemplars dòcils per als seus zoològics.
L'Amudsen surt a poc a poc, abaixa la cara fins al nivell de la meva i em llepa l'ull.
Poema de l'Alice (I) Ets una merda i la teva marca de naixement sembla un mico gras i no una dent de lleó t'ho vaig dir perquè m'agrada posar-te calenta.
Al llit ets com un rodó de vedella sense coure. La teva marca de naixement és una morsa gegant. La teva marca de naixement és una morsa morta que plora llàgrimes negres a la marea
negra del gold de Mèxic. Tu ets BP i nosaltres el Projecte Macondo. Avui la banyera m'ha semblat tan gran com cent banyeres. Avui t'he trobat a faltar. Ets un tros de merda, idiota.
(..) -No tornarà a passar mai més res de res. Em quedo al llit. -Algun dia hauràs d'agafar el toro pels collons. -Es diu per les banyes. -De debò? -Sí.
Em penja. No entenc per què la gent no pot deixar que l'altra gent s'estigui al llit i desaparegui lentament, si això és el que volen. A la gent se li permet fer-se tatuatges facials i canvis de sexe i
comprar-se llanxes motores, però a mi no se'm permet estar-me al llit quatre dies seguits.
L'Amundsen em desperta llepant-me l'orella. Els colors matinals se'm belluguen sota les parpelles. Em miro el sostre.
Em faig un cigarret. El mòbil tremola. L'Alice a mi: on ets? Vull tornar a casa. Ens mirarem totes les pel·lis de Wes Anderson al meu llit.
En un comunicat oficial fet públic aquest matí, ha afirmat que jaure al llit és "millor que el sexe" i que l'Alice Calloway és "la porca més horrorosa que conec"
(...) -Jo no surto gaire ni conec gaires noies. -Per què no? Perquè normalment no s'interessen per nanos de quinze anys amb acne i problemes d'ansietat. -Perquè no en sé. -En saps prou.
I ets jove. Segurament lligues a les discoteques fent lliscar una copa barra avall i picant l'ullet per convidar-les. -Jo això no ho faig-li dic- No faig lliscar copes cap a les noies. Em faria patir que el got
es trenqués i que algun fragment fes mal a la noia i que la noia em portés als tribunals. -Un home m'ho va fer una vegada i jo li vaig tornar la copa lliscant, igual que ell. -A mi em faria por que em passés això.
.-Londres sencer. Plou una mica. Hi ha llums vermells al capdamunt dels edificis. El cel és de color rosa i taronja. -Deu ser preciós. -Ho és, però hi ha gent just al costat, i les coses que tenen
gent al costat no són gens divertides.
(...) -Què passaria si poguessis entrar a l'ordinador? -No ho sé. Apareixeria al teu dormitori. T'espanteries? -No. Tu no fas por. -Sí que en faig. -Ha! Ha! Ha! -He mort gent amb les mans. Em busca
la justícia de diversos països exòtics i hi ha una fàtua damunt del meu cap. -Per? -Per haver robat iots i haver alliberat animals de circ.
Això no és veritat. Les coses com aquesta no passen. La Macy és un robot. La meva polla és enorme. Vull entrar a l'ordinador i dintre d'ella. Vull que desaparegui tot.
(...) -Ja sóc aquí. M'has deixat ben molla. -Genial. Està molt bé. -Notes amb la llengua que estic humida? -Sí. Tens molt bon gust. Sóc un ésser humà espantós i fastigós. -Aparta'm les calces.
.-No em diguis què haig de fer, tros d'imbècil. Totalment repulsiu i patètic. -Això no m'agrada. -D'acord, perdona-Això no s'assembla gens a la tele- De debò li agrada, a la gent, sentir aquestes coses?
És la manera més fàcil de fer feliç a la gent que s'ha inventat mai. -Continua. -Estàs tan molla. Com un llac.
(...) -Aixeca't. -D'acord. -Fes-me un petó. -Un faig. -Noto el gust del meu cony. Ara amorra'm a l'escriptori. -D'acord. T'hi amorro i t'aguanto el cap i t'abaixo les calces fins als turmells.
.-Folla'm. -Ja ho faig. Qui sóc? Ja no sóc jo. Jo no dic aquestes coses. M'ha posseït un fantasma vulgar i solitari.
Quan era petit em pensava que el Món Exterior era un ós enorme poblat per una quantitat infinita d'óssos en miniatura. Óssos que volien carregar-se'm a les espatlles, endurse'm i fer estranys
actes sexuals amb mi fins que se'n cansessin i decidissin colpejar el meu cos trencat amb palanques i mànecs de destral. Hauries de pagar una funerària perquè em reconstruís la figura. La mama no
em reconeixeria. Això és molt dramàtic. Era un petit ésser humà molt dramàtic.
Vaig tornar d'Escòcia i em vaig passar gairebé tots els vespres tot sol a la meva habitació mirant documentals d'animals salvatges a l'Àfrica i llegint llibres sobre llocs que no existien. A vegades
somiava amb la iaia com un zombi, que volia atrapar-me i arrencar-me bocins de carn humida del pit.
En Ben Weelan una vegada va voler demostrar que es podia menjar un bitxo sencer i em va vomitar a les sabates. Entre les seves aficions: Good Charlote, els io-ios i fregar coses amb la polla
abans de donar-les a la gent. Em va ensenyar a pentinar-me igual que en Ross de Friends i em va ensenyar que, si aprens a pensar-hi d'aquesta manera, la pasta de dents es converteix en
un menjar deliciós quan tens gana a la nit.
Jo vaig arrencar a córrer. La persona em va seguir ràpidament. Les seves passes ressonaven amb força, com si algú aplaudís en una sala buida. Jo arrossegava el meu patinet, cada cop més i més marejat.
El cor se m'omplia de pànic i xisclava i les cames em cremaven i al final vaig caure al rebedor de casa nostra, ni violat ni assassinat. L'endemà vaig preguntar a en Ben Wheelan: -Si algú
et persegueix, és més ràpid córrer o anar en patinet? -Fotre'l un cop al cap amb el patinet-va dir.
Tinc el cos cansat i el cap cansat i a dins del meu cap tot està cansat. Escolto la Vanessa Carlton i salto al damunt del llit. Fa sorolls que diuen estic a punt de caure a trossos. Penso en la possibilitat
de caminar mil milles, sense parar, fins a un castell secret folrat de mantes i pòsters d'animals salvatges. Penso a seure al llit amb la Vanessa Carlton i a intercanviar xuclets i a plorar als seus cabells.
Fa mal, Vanessa. Molt de mal. Com un cop de cap directe al cor. Fes que pari. Fes que desaparegui. Amaguem-nos l'un a dintre l'altre. No sortim mai a fora.
Sona el timbre. Em fa por obrir la porta però ho faig, per si de cas és algú d'un programa de càmera oculta que em ve a dir que tot plegat és una broma.
Quan l'Ashton Kutcher reveli la veritat, jo provaré de riure, però estaré plorant profusament.
La Hattie i jo no tenim mai relacions sexuals. Ens refreguem l'un amb l'altra i ens fem petons. Una vegada em va fer una palla però em feia mal i li vaig dir que parés. És divertit. Mai no té importància
que en James i l'Alice existeixin perquè no estem fent res de dolent, perquè ningú no se sent afectat. L'Alice sí que va fer una cosa dolenta. Ho sé perquè jo em sento molt afectat.
S'hauria pogut enrotllar amb cent persones i si jo no me n'hagués assabentat, ella no hauria fet res de dolent. La gent diu moltes coses maques de l'honestedat però jo penso que l'honestedat és
com una pinyata sense res a dintre. La gent hauria de fer feliç l'altra gent i no cal ser honest per fer-ho.
M'agradaria que Oblida't de mi fos real. Com en Jim Carrey, seria molt feliç de deixar que la Katie Winslet desaparegués de dins del meu cap. No m'hi barallaria, jo. No correria amunt i avall pels records
provant d'impedir que ella desaparegués. Li diria adéu i la besaria i me n'oblidaria per sempre més. Probablement és l'única manera de ser feliç.
No deixar de dir adéu. L'única manera de ser feliç.
M'hauria de fotre un cop amb alguna cosa pesant per poder tenir amnèsia. És broma.


Quan la Kate (de Titanic) es prova de suïcidar, ens besem. La Hattie em puja a sobre. La tinc a prop i vull que estigui encara més a prop. Vull que la seva cara es fongui en la meva i vull que la meva cara es fongui en la cara de la Kate Winslet.

-Tens una erecció.

-Què? No, no la tinc.-Provo de desviar la meva atenció cap a una banda però és impossible perquè la Hattie hi està asseguda a sobre, i em mira com si jo hagués comès un crim violent i calculat. La té immobilitzada com el guanyador d'un combat de lluita lliure.


(...) -Ho hauríem de deixar. Un dels dos es podria quedar penjat de l'altre.
-No hi quedarem pas. Jo no t'estimaré mai.
-Tu no ho ets tot.
-Què?
(...) -La cara d'en Leonardo està fantàstica, aquí -dic-. Sembla un bunyol de blat de moro.
Em miro la Hattie.
-No, no ho sembla.
-És genial-dic- Com un bunyol de blat de moro.
.-Es pot saber de què parles?
-Pots fer bunyols de blat de moro, sisplau?
La Hattie s'incorpora i em mira. Té uns gossos tristos al darrere dels ulls. Sacseja el cap. Agafa les sabates i surt de l'habitació i
tanca silenciosament la porta. Amago el cap a sota el cobrellit.


El sol s'amaga al darrere d'uns núvols inflats. Una noia en bicicleta fuma.
(...) Me'n vaig cap al centre del camp i m'assec. Truco a l'Alice.
-Alice?-dic-. Sóc jo.
-Etgar? On ets? Fa vent. Me n'he d'anar de seguida.
.-Vés a menjar unes quantes polles.
-Què?
-Res, perdona. L'Aslam em va dir que t'ho digués. Estic tallant amb tu.
-Què? Etgar? Per què? Què ha passat? -Perquè allò de l'Aaron Mathews era mentida.
Vas dir que t'havia violat a petons però no ho va fer, us vau morrejar i ho entenc perquè és més alt i més musculós i té més pèl a la cara que jo, però això no està bé perquè tu eres la meva nòvia i jo era
el teu nòvio i això no és el que fan els nòvios i les nòvies.


Hi ha una pausa i l'Alice comença a plorar. Jo em pensava que també ploraria, però no. M'han passat moltes coses dolentes dins del cap
i ara tinc els ulls buits.
-No va anar així-diu.- T'ho puc explicar.
-Ho pots explicar a la teva mare.-No sé què vol dir això.
-Estava borratxa. I tu no hi erets. Vaig ser imbècil. Em pensava que
tu t'estaries morrejant amb algú a Leicester.
-M'hi estava amb la meva àvia, a Leicester.
-Etgar?
-Alice.
.-Doncs no hauries hagut de fer una palla a l'Aaron Mathews. Vés enrere en el temps i pega-li , o alguna cosa així.

No li vull arrencar el cap.

-T'estimo.
L'hi vull besar.
-De debò?
-Sí.
.-Ara penjaré.
-Etgar, si us plau.
-Em sap greu.
-Et deixaré ficar els dits a algú. A qui vulguis.
-No vull ficar els dits a ningú. Tu ets l'única persona a qui vull ficar els dits.
-Doncs fica-me'ls.
.-Ja no sé si et vull ficar els dits.


Penjo. Em sento com un home seriós en el clímax emocional d'una pel·lícula que acaba amb plorosa derrota. M'agradaria que això fos una pel·lícula. M'agradaria estar
assegut al sofà mirant aquesta pel·lícula amb l ' Alice i menjant Doritos i rient. No hi estic. Estic al mig d'un camp fred amb un gos imbècil. Al cel no hi ha res. No hi ha ningú més aquí. M'ajec a l'herba.
M'ajec de bocaterrossa. L'Amundsen s'ajau al meu costat, ens mirem l'un a l'altre. Ell panteixa. A mi el cor em va el triple de ràpid del normal. Tinc claríssim que vull fer alguna cosa, però no sé
què és aquesta cosa.




Escric "Depressió severa" a l'ordinador de la mama. Diu que mengi verdura i que surti a voltar per fora. No crec que tingui això. Escric "Autisme". Tampoc tinc això. Escric "Càncer". Escric "Alice Calloway és un tros de merda". Escric "Com desaparèixer". Hi ha molta gent que parla de llançar-se des de dalt d'un edifici o de menjar-se una pila de paracetamol o d'altres activitats que semblen doloroses i que exigeixen coratge i també tenir cotxe. L'ordinador diu que hi ha un bosc al Japó on una pila de gent va a suïcidar-s'hi. Lliguen una cinta de color als arbres i s'hi endinsen amb la cinta a les mans per si de cas deixen de voler desaparèixer i necessiten trobar la sortida. Hi ha moltes cintes.
El bosc sembla una sala de museu plena de làsers en diagonal per evitar que la gent robi coses.


Hi ha voluntaris que travessen el bosc a la recerca de cossos morts i de gent que volen ser cossos morts però encara no n'estan segurs al cent per cent. Hi ha un munt de tendes buides al bosc
i cotxes vells a l'aparcament. M'imagino una pel·lícula on dues persones tristes es troben al bosc i s'enamoren i surten del bosc i són felices per sempre més. La pel·lícula seria una comèdia romàntica
amb molts acudits sobre la mort. L'eslògan seria A vegades ho trobes tot, quan ja no et queda res a perdre. La banda sonora seria Sigur Rós. Em pregunto si mai m'enamoraré com fa la gent
a les pel·lícules. Em pregunto si portaré noies a sopar i les convidaré a casa meva i llavors ejacularé prematurament i em tacaré els pantalons ben planxats. No passarà res de res a partir d'ara
i fins sempre més. Ara m'he posat melodramàtic. Tinc gana. Em menjo una Ryvita i comprovo l'ordinador. La Macy m'ha enviat un e-mail. El tema diu "Això eres tu". Hi ha un arxiu adjunt. El descarrego
i l'obro. Veig un gran consolador de color rosa que la mà d'una dona prima acosta a la webcam. Les ungles de la dona estan pintades immaculadament de color morat. El consolador té la llargada de les meves
dues mans juntes. Estiro la cintura dels meus bòxers i em miro la polla. Sospiro. La Macy està connectada.


-No la tinc tan grossa-dic.- I no és rossa.
-Oh-diu ella.- No és qüestió de llargada. Això m'ho va regalar el meu ex. És qüestió de la gent.
-Ah. Sí. Genial. Jo també em follo la dona. M'agrada mirar la dona a la cara. M'agrada mirar la dona als ulls.
No tinc ni idea de què estem parlant.
-Mmm.




-Em sembla que t'agradaran els meus ulls, he! He!
-A mi també.
-De quin color són els teus ulls? A la foto no es veu.
M'aixeco i me'n vaig cap al mirall i em miro a mi mateix.






(...)
-Desitjaria poder estar arraulit a dins d'un llit calentó amb tu.
-Jo també.
-Desitjaria que el llit estigués flotant al mig de l'oceà.
-Podríem follar tot el dia.
-Els ocells ens deixarien caure paquetets de xocolata.
-Dul, això sembla el cel.
Això sembla terriblement perillós. És millor que cap altra cosa que estigui passant aquí, però.




Al Món Exterior no sembla que hi hagi cap festa. Fa una sensació feixuga i freda. L'aire fa olor de crispetes i de fulles mortes. Prop d'una casa, fa olor de rostit.
Veig dues persones que s'asseuen a taula.
Hi ha espelmes. Vull ser a dintre de la casa amb ells. Vull menjar rostit per sopar en una taula amb una noia i després magrejar la noia i adormir-me damunt de la seva panxa.
Els homes em miren i pensen que sóc imbècil. Pensen que vaig pel món cridant "Beckham" a tothom. Potser ho hauria de fer.
Seria més fàcil que provar de ser coherent. Beckham. White Ace és la que té més unitats d'alcohol per menys diners. Són 3,89 dolars per 22,5.
En tindré prou per beure fins que dormir no sigui difícil.
En tindré prou per vomitar al matí i després beure una mica més amb l'esmorzar.
Les ressaques no tenen importància si tens permís de quedar-te al llit o si la teva nòvia s'ha morrejat amb l'Aaron Mathews.

Agafo dues llaunes de tripes i me'n vaig cap al taulell. L'home que tinc davant es compra tres revistes porno a dins d'uns sobres grisos de plàstic.
Per un moment sento pànic d'haver viatjat enrere en el temps fins als anys vuitanta. La sida torna a ser real. Els meus pares diuen paraulotes. Tot es veu granulat. Els ordinadors són grans com cases. Pago el que compro amb monedes de vint penics i refuso la bossa de plàstic. A la porta, em giro i dic:
-Beckham.-Els homes em somriuen. Somriuen amb uns somriures que diuen molt bé, és genial i jo m'enfonso.




Poema de l'Alice (2)


Una vegada hi havia una mama elefant i la mama elefant va tenir un bebè i el bebè elefant no tenia cames i tothom li deia subnormal i li pegava cops de pal i la mama elefant
es va menjar el bebè elefant i Moby Dick va existir de debò o no Els Poemes són de Mariques i Els Elefants Són de Mariques i em vull despertar ahir i DONAR-TE PEL CUL.