LAURA GALLEGO GARCÍA

Aquestes són les cites de la laura gallego, les frases de Laura Gallego, Laura frases, Laura Gallego Garcia frases, i cites diverses. Frases de Memorias d'Idhún, Memòries d'Idún, Alas Negras, Ales Negres, Finis Mundi(la seva primera novel·la publicada), entre moltes altres citacions interessants d'aquesta meravellosa escriptora; Laura Gallego García.

(És la meva autora preferida, per si no ho sabieu).

MEMÒRIES D'IDHÚN - La resistència

No estic pas gelós No veig perquè has d'estimar una sola persona si en el teu cor hi ha espai per a més d'un. No em pertanys. 

 Només em pertany el que sents per mi. Però tu pots sentir altres coses...per altres persones. 

 Els sentiments són lliures i no estan subjectes a normes de cap classe. La teva ment és només teva, i els teus sentiments també. 

FINIS MUNDI

Però has de tirar endavant. - prosseguí el joglar-. Tots passem per un mal tràngol. Tots hem de madurar algun dia. No ets pas especial per això.

La gent xerra molt. Mai no m'aturo a escoltar què diuen de mi.

-Si no creus que hi ha coses al món que mereixen ser salvades-va dir fredament.- continuaré tot sol.

Per què hauríem de prolongar el patiment, la misèria, les malalties i la fam? El món és vell, dius. Doncs deixa'l morir.

Em sap greu haver d'obrir-te els ulls, però la vida no és com te la pinten als llibres, tan bonica que valgui la pena conservar-la mil anys més. Em sap greu. És tot el que et puc dir.

Aquest món tan sols és un pas cap un altre de millor, on se'ns jutjarà d'acord amb els nostres actes. Però si arribés ara mateix el dia del judici, la humanitat sencera es condemnaria.

-Necessitem més temps per aprendre, per millorar. Perquè la pau i l'amor arribin al món, perquè arribi el dia que tots els homes siguem germans.

Sempre he pensat que és tan ximple l'home excessivament crèdul com el que peca de massa escèptic.-va respondre el grec- potser tens raó o potser no.

Tal com està el món, no t'arrisquis a fer d'heroi.

Estava d'allò més content, la gent no parava de riure i almenys per un dia no tenien por ni preocupacions.

“Si el món s'acabés i pogués salvar alguna cosa”, es va dir, “salvaria les festes de maig i les festes de la collita. I l'alegria als ulls de la gent. I la rialla dels infants.”

Els dies com aquell feien que s'esquerdés la seva sòlida capa d'escepticisme. Els dies com aquell li feien pensar que valia la pena continuar vivint, malgrat la fam i la guerra, malgrat les epidèmies i l'odi...malgrat l'època que li havia tocat viure.

no hauria sabut dir si ho havia vist amb la mirada dels ulls o amb la de la ment.

Amb gestos, en Guthlac li va explicar que els homes només lluitaven i s'odiaven entre ells. En altres temps, va dir, també hi havia guerres,

 però l'home escoltava i respectava la natura, i s'hi podia arribar a fondre. Així havien nascut els druides.

Però ara ja ningú parlava amb les flors ni acariciava els arbres, i els plantes es guardaven per a elles mateixes els seus secrets. L'harmonia s'havia trencat.

La Lucía es va quedar parada. Ho havia entés tot sense necessitat de paraules, i es preguntà quina mena de màgia era aquella.

I llavors es va iniciar l'experiència més increïble de la seva vida: van veure amb la ment tot el que no podrien veure mai amb els ulls.

Va aprendre, fascinat, que ni que visqués mil anys no podria visitar tot el que estava contemplant comprimit en un sol instant.

A tot arreu hi havia guerres, fam, odi i por. (..) La humanitat, com una immensa bandada de 

llops udolaires, es destruïa a si mateixa.

Veia que els éssers humans s'entestaven a lluitar entre ells i augmentar les diferències, a crear barreres i abismes, a fraccionar una realitat que, en el fons, era una sola cosa.

Va conèixer els grans somnis revolucionaris. Llibertat, solidaritat, igualtat. I, mentrestant, la gent continuava passant gana.

“Puc deixar viure la humanitat mil anys més. No canviarà res. L'home treballa per a la seva pròpia destrucció.”

En Michael no va dir res. Tan sols plorava. Però no hi havia prou llàgrimes per calmar el seu dolor.

El resultat el sorprengué. Va descobrir que els éssers humans podien sentir amor; a més d'odi. Amor de les mares que bressolaven els seus nadons. Amor d'esposos. Amor entre germans. Amor entre amics. Entre amants. Veié indicis d'alguna cosa gran, mostres d'heroisme, de confiança, de sacrifici, de fe. Va veure escenes de felicitat familiar. Va veure gent que lluitava per causes justes. Gent capaç de comprendre i perdonar. Gent que perseguia somnis, esperances i il·lusions. Éssers humans que ploraven i reien, que estimaven i odiaven, que patien i experimentaven moments fugaços de felicitat.

“Hi ha persones que lluiten per salvar el planeta, l'aire, la terra, el mar i les plantes. Gent que treballa per un món millor. Per la fi de la guerra, la misèria i l'esclavitud. No mereixen una oportunitat?”

“Són pocs”, respongué l'Esperit del Temps.        

“Però cada vegada més.”               

 “Quan acabi el proper mil·lenni, el món haurà canviat, però l'ànima humana continuarà sent igual. Els homes són destructius. No poden aprendre.”          

“Però ho estan fent! És un procés lent..”

“He vist coses boniques i coses horribles. Tinc l'esperança que, amb el temps, mil·lenni rere mil·lenni, l'home serà capaç de crear un món on només hi hagi bellesa.”

“Això és impossible. L'ànima humana no pot produir només coses boniques.”  En Michael va callar un moment i reflexionà. En acabat, simplement va dir: “Hi tinc fe.”

“Hi ha nova esperança amb cada inflant que neix”, respongué en Michel. “Una sola mort és un preu molt baix per tants milers de milions de noves esperances.”

En Mattius la va mirar intensament. Al principi, aquell sentiment l'havia molestat, perquè amenaçava la seva preuada llibertat. Ara sentia que si la deixava marxar, no tornaria a sentir-se lliure mai més.