Que tan bon punt sentim aquest cop de porta tan conclusiu i posis un peu al món, et trobis ja molt millor. Que creuïs el carrer a càmera lenta i et digui el vent que un dels dos ho havia de fer. Que notis un pas lleuger. Que captis tots els detalls, les coses petites d'un dia clar, que uuna màgia magnetitzant s'instal·li al teu voltant. Que trobis una feina de lo teu i el primer dia ja entris amb bon peu. Que els del teu voltant et trobin molt més guapa. Que facis nous amics. Que cap et falli mai. Que descobreixis en aquell veí un paio simpàtic i divertit que una nit es presenti amb un bon vi i tal. Que en la comparació que faràs amb els altres no hi hagi color. Que sempre et segueixi el joc. Ni massa ni massa poc. Que no us passin factura els anys següents que percebeu les coses sempre a temps. Que et miris al mirall sentint-te afortunada. Que et diguis "sóc feliç" i llavors que ho perdis tot. Ei! Ara què tal? Oi que fa mal? Oi que fa mal? Que caiguin, sense pietat, les deu plagues d'Egipte sobre el teu cap. Que t'intentis amagar. Que t'acabin delatant. Que els Déus, els vells i els nous, t'agafin mania. Que tinguis por. Que el mite de Prometeu t'il·lustri de cap a peus. Que quan no puguis més, albiris l'esperança que em cridis des de lluny però no ho facis prou fort. Ei! Ara què tal? Oi que fa mal? Oi que fa mal?

Aquest ha estat un bon dilluns. No he dormit. M'he llevat. He esmorzat. M'he preocupat. He arribat més tard de l'esperat. M'he enfadat i disculpat. No he dormit. M'he llevat. He remugat i he sospirat. M'he preocupat i he rumiat. He caminat i he escoltat. He treballat i he estudiat. He rumiat i he menjat. He descansat i he criticat. He perdonat i m'he disculpat. He recordat i he oblidat. He escrit i he dit. He après i he comprès. He estat distret i després desfet. He badallat i he repassat. No he descansat i m'he llevat. Ara és tard. L'ahir ja s'ha acabat. Trobo que he avançat. Ahir dilluns. Respirar. M'he llevat. T'he pensat. T'he recordat. T'he imaginat. M'he llevat. He somrigut i m'he rigut. He fet tot el que ha calgut i he pogut. Ara escric el que ha sigut. He estat agosarat i malcarat i ruc i cagat i cuc. Però encara puc ser. He sigut. M'he llevat i aviat em llevaré. Ara dormiré. Somniaré i diré que demà que és avui tot anirà bé. Somriuré. Em llevaré. Estudiaré. Et pensaré. I em llevaré. Perquè m'he llevat. I tant. M'he llevat. Despertat. El somni s'ha fet realitat sense haver avisat. La rima tòpica ja ha arribat. La frase carregada d'utilitat i repetitivitat. Aquesta paraula me l'he inventat. No sé si és veritat. El meu nom ge oblidat. Un altre diferent m'he adjudicat. M'he llevat. I estava abraçat al coixí on ahir hi havia reposat sense pietat el teu cap emboirat i envoltat de fum ondulat i d'olor a felicitat. Olor a saber que m'he llevat. Olor a seure a prendre una birra a una cadira de nen petit. Olor a tot el que no hem dit. Olor a tot el que has sentit. Olor a haver llegit aquest petit record bonic. Olor a haver finit el dia i el poema. Olor a adéu al problema. Olor a haver-me llevat. Olor al teu record dins del meu cap. Olor a fugir de la ciutat i perdre'm en un poblat rodejat de prats i de bondats. Olor a que aviat hauré descansat i m'hauré llevat. Olor a fins aviat. Olor a viure. Olor a riure. Olor al teu somriure entremaliat. Olor a tot el que volia escriure i he oblidat. Olor a intimitat. Olor a felicitat. Olor a comiat.

Nit tarda. Llit mandra. Tarda nit. Calma llit. Avui he dormit. Despert dins de l'infinit. Avui he sentit. Que el meu lloc era aquí. No hi ha nit tarda ni tarda nit com aquesta tarda nit. No hi ha altra nit on hagi dprmit millor despert amb els llavis ocupats en l'encert de l'escalfor. Tarda que tarda. Nit rere nit. Escalfor per no dir por. Por per no dir neguit. Sensació de no saber què dir. Prendre un glop i recordar-ho tot. Bes. Bes. Bes a la tarda i abraçada a la nit. I a la por, abric farcit d'oblit. I a la teva olor, un riu de flors que et regalo i un niu d'escalfor que amago dins del meu llit. Cohibit. Tarda que desperta. Calma. Ferida oberta. Sensació certa. Tarda nit porta llit. Buscar la mà. Trobar el dit. Trucar al cor. Estar d'acord. Tocar el cor amb el dit. Tarda nit. Lluna plena i desig dins del neguit. Disfressa del petit tros de nit. Calor encesa i estesa pell endins. Galtes vermelles. Gana de menjar. Gana i delit. Ardent nit tarda llit calent. Qui ho ha dit. Enllaç en un dit. Somriure exhibit. Record d'or i de tarda encara nit desat al llit. Tarda i nit. Somriure i somrís. Somnis i somnis.

Sudpès. He suspès. Ho he entès. Primer ha sigut dispers. Primer ha sigut palès que no calia preocupar-se més ni donar-hi importància en excés. He suspès. El vol del desig de treure del mig el que he estudiat i subratllat ha quedat negat perquè he suspès. He suspès. No vals res. Tant és. No passa res. És com un més. Com un lluitar amb tot i més per tot allò que es decideix i després queda en només un simple i ridícul no-res per haver suspès. Aquest entès pes d'haver emprès el camí de vés per on et digui el cor és un acord perillós per arribar a bon port. He suspès. Un cop. Dos. I fins i tot tres. Però no passa res. Ho he fet perquè encara no he après ni entès. Tenir amics t'ajuda a entendre que un és ric només rient sense ser-ne conscient. Rodejat de gent que m'aprecia i m'escolta i em parla creient-me valent i no pas en cap cas dolent, em sento feliç com un nen després d'haver menjat un pastís gegant. He suspès. No passa res. Estudio el que sempre he volgut. A ull cluc. He de ser més sorrut. He suspès. Em sento obès de no-res. Però no passa res. Ho recuperaré. Tot anirà bé.  Tinc amics, amigues, salut, família i diners. Tinc tot i més. No demano res. Aprovaré el que he suspès. No passa res. Estic content de ser valent. Estic conscient d'aquest moment. Cervesa i rialla estesa. Gràcies, amics, un cop més. He suspès. Que bé.

Estic elaborant aquest text escrit des del mòbil. Estic immòbil, escric fent servir només un dit. Escric sense moure'm d'on estic. El que ens fa distanciar-nos és no mirar-nos als ulls ni abraçar-nos. El mòbil ens deixa immòbils. No cal moure ni el braç per enviar un petó. No cal ni marcar un número per enviar una felicitació. Des del mòbil no hi ha res. Només frases escrites sense interès. Paraules a les aules, paraules sense paraules, sense gastar mirades teclegades, sense sentiments, intents ni ganes. Escric això assegut en un racó del sofà. Això no es fa. Aquest petit escrit que escric és en va, se'n, es desfà, és un embolic, una contradicció, un sense sentit, un hipòcrata maleït, un sol dit movent-se per la pantalla del neguit. La immedietesa del mòbil ens ha pansit. Abans demanar era mirar. Abans els ulls eren part de la conversa. Abans no hi havia pressa per captar la senyal emesa del wifi. És un avanç tecnològic sense fi. Sense cap altre destí que exhaurir tota mena d'esforç pel contacte físic. Ara no cal ni sentir la veu d'un amic teu per quedar-hi. No cal ni anar a un bar per lligar. Penges quatre fotos teves on no surts tu sinó la teva versió digital retocada i ja està. Tota la màgia es desfà. La gent prefereix mirar. Ja no vol veure. Entres a les xarxes socials i ja saps si el teu amic està vestit, deprimit o adormit. No cal parlar. No cal anar. No cal caminar. Des del mòbil a l'oblit d'un petó petit. Una carícia al pit que s'ha enviat per wifi i no s'ha sentit. Des del mòbil ho he escrit. És el que toca. No en puc estar penedit. Tot i que tu ho llegeixis sense haver sentit. Tot i que tu et pensis que així ja és prou bonic. Més que abraçar. Una foto i ja està. Un somriure capturat i penjat. Qui l'ha presenciat? Qui l'ha ensumat? Qui l'ha sentit? Qui l'ha compartit? Publico un comentari dient que és molt bonic. I ja està. Tot dit. Quin esforç més petit per un somriure tan bonic. Quin embolic. Des d'un mòbil, ho escric. Si algú es preocupa per mi, m'ho pregunta pel xat d'aquí. Un missatget i ja està tot fet. I qui no et parla per Internet, és que ja no s'interessa per què has fet. Per això la gent se sent millor somrient a la foto i sumant likes. Per això jo no ho faig mai. Deixant de banda des d'on escric. Quin embolic. Que petit és l'oblit. Estic cohibit. I ni tan sols ho he dit. Només ho has llegit. Des d'un mòbil. I has esbossat un somriure cohibit. Prohibit. Finit. Petit. Ningú l'ha vist. Només ha quedat a la pantalla del teu mòbil. El somriure immòbil, llegit el text des del mòbil. L'expressió a la pantalla i el somriure reflectit. Quina manca de sentit. Que petit.