Aquí presento la primera página de un relato que escribí hace tiempo. Está basado en hechos reales y publicado en la Biblioteca Online Internet Tinet.

 Aquí us presento la primera pàgina d'un relat basat en fets reals que vaig escriure ja fa temps. Està basat en fets reals, i publicat a la Biblioteca Online Internet Tinet.

...

HOLA I ADÉU

La nit engoleix la solitud del camí que, segons m'han indicat els nens del barri, mena al gegantí Poliesportiu de Vilassar on l'Alícia espera amb expectació la meva imminent arribada.

Sóc del tot conscient de que estarà irada pel meu retard; és per això no dic res quan per fi la tinc al davant, paralitzada, amb el capcot sota un trist fanal. La proximitat entre tots dos és tant evident que, si volgués, podria acariciar-li amb la punta dels dits, suaument, els rinxolats cabells llargs que, amb una estranya lluïssor sota la llum de la lluna, li cauen per les espatlles petites i primes. Aquests cabells que tan sovint he olorat tot cloent els ulls.

-Hola? Estàs viu?-Em diu de sobte, i continc una rialla nerviosa que em puja per l'esòfag. -Si callo, és perquè sé que has d'explicar-me alguna cosa.

Sospiro sorollosament. Explicar? Curiós. Què se suposa que li haig d'explicar?

-Ostres, noi! No tens ni un mot, per mi, aquesta nit?-afegeix amb indiferència, sense mirar-me als ulls, perdent-se entre la fredor del vent la seva veu -T'he dit hola, no sé si ho has vist. Et fas el sord, o te'n has tornat de debò?...-pausa-...Sí que anem malament.

No puc mantenir l'esguard ni un minut al seu rostre endurit. Ja no sembla allò que era.

S'apodera del meu raciocini un pressentiment que em provoca un malestar insuportable, una estranya idea que em roda pel cap fa estona, i que, amb lentitud però eficàcia, m'aixafa com una maça el cervell fins a exprimir-lo.

Penso, per unes dècimes de segon, que ja no m'estima, que s'ha acabat.

Però els segons passen ràpids, massa ràpids, i no cal que lluiti contra aquest pensament.

Enlloc de dir tot això en veu alta, li parlo de banalitats, imitant el seu to de veu inexpressiu, simulant la seva mirada que resulta inexpugnable, irrevocablement llunyana a la meva.

Li dic que potser té raó, que últimament he deixat que fes la seva vida, que aquests darrers dies que hem estat separats he volgut allunyar-me d'ella, però no pas per oblidar-me'n, sinó per donar-li espai, perquè pogués viure la seva vida i no només la meva...

versión en castellano:

HOLA I ADIÓS

La noche traga la soledad del camino que, según me han indicado los niños del barrio, tipo al gigantesco Polideportivo de Vilassar donde Alícia espera con expectación mi inminente llegada.

Soy del todo consciente de que estará irada por mi retraso; es por eso no digo nada cuando por fin la tengo delante, paralizada, con el cabizbajo bajo una triste farola. La proximidad entre los dos es tanto evidente que, si quisiera, podría acariciarle con la punta de los dedos, suavemente, los rizados cabellos largos que, con un extraño brillo bajo la luz de la luna, le caen por los hombros pequeños y primas. Estos cabellos que tan a menudo he olido cerrando los ojos.

-Hola? Estás vivo?-Me dice de repente, y contengo una risa nerviosa que me sube por el esófago. -Si callo, es porque sé que tienes que explicarme algo.

Suspiro ruidosamente. Explicar? Curioso. Qué se supone que le tengo que explicar?

-Ostras, chico! No tienes ni una palabra, por mí, esta noche?-añade con indiferencia, sin mirarme a los ojos, perdiéndose entre la frialdad del viento su voz -Te he dicho hola, no sé si lo has visto. Te haces el sordo, o te has vuelto de verdad?...-pausa-...Sí que vamos mal.



No puedo mantener la mirada ni un minuto a su rostro endurecido. Ya no parece aquello que era.

Se apodera de mi raciocinio un presentimiento que me provoca un malestar insoportable, una extraña idea que me rueda por la cabeza hace rato, y que, con lentitud pero eficacia, me aplasta como una maza el cerebro hasta exprimirlo.



Pienso, por unas décimas de segundo, que ya no me estima, que se ha acabado.

Pero los segundos pasan rápidos, demasiado rápidos, y no hace falta que luche contra este pensamiento.

En ninguna parte de decir todo esto en voz alta, le hablo de banalidades, imitando su tono de voz inexpressivo, simulando su mirada que resulta inescrutable, irrevocablemente lejana a la mía.

Le digo que quizás tiene razón, que últimamente he dejado que hiciera su vida, que estos últimos días que hemos sido separados he querido alejarme de ella, pero no para olvidarme, sino para darle espacio, porque pudiera vivir su vida y no sólo la mía...